Monsieur Gainsbourg revisited

Aquest és el nom d'un dels meus nous tresors. Cançons de Serge Gaingbourg cantades en anglès i amb estil propi per diversos artistes. Cada cop que l'escolto m'agrada més. Tenim la Beth Gibbons de Portishead cantant amb la seva melangiosa veu Requiem for Anna (Un jour comme un autre (sous titre de « Anna ») ) . Franz Ferdinand i Jane Birkin amb Song for Sorry Angel (Sorry Angel), Faultine, Brian Molko and Françoise Hardy amb Requiem for a jerk (Requiem pour un con), Gonzales, Feist and Dani cantant Boomerang, una versió realment impressionant..

I podria seguir parlant de tots els artistes que hi col·laboren (Marianne Faithfull, Carla Bruni, Placebo, Tricky, etc) i de com m'agraden totes les cançons, però crec que és millor escoltar-les. El web de Monsieur Gainsbourg revisited és molt interessant i proporciona gran quantitat d’informació (fragments de les cançons, entrevistes, vídeos de la grabació d’algunes de les cançons, etc.) així que no cal que m'allargui més...

HISTÒRIA RECENT

Aquests darrers mesos he estat treballant amb el fons personal d’un important prehistoriador anomenat Lluís Pericot i Garcia (1899-1978) . M’estic trobant amb documents molt variats. Sembla increïble tot el que una persona pot arribar a escriure i a conservar. El fons conté gran part dels originals manuscrits i mecanografiats de les seves publicacions, galerades, documents relacionats amb les organitzacions amb les que es va relacionar, retalls de premsa, targetes de visita, separates, opuscles, fotografies, etc. Aquesta varietat de documents el converteix un fons molt interessant des del punt de vista històric (pel període en que va viure, república, guerra civil, franquisme...) i arqueològic (per les fotografies, notes i croquis de monuments megalítics, excavacions arqueològiques i indústria lítica, entre d’altres).

És possible que pel que he dit fins ara es pugi pensar que aquest fons només és interessant pels investigadors especialitzats en la història de l’arqueologia a Catalunya, en monuments megalítics, en pintura rupestre o en qualsevol altre tema relacionat amb la prehistòria catalana, però no és així. En Pericot ho conservava tot i, per tant, m’he trobat amb retalls de premsa que van des de principis del segle XX fins a la dècada dels 60. Ja sé que no haig de perdre temps en llegir les notícies, però per classificar-les haig de llegir com a mínim els titulars i intentar trobar l’any de la publicació, i això em permet conèixer des d’un punt de vista molt especial un període històric que, tot i que sovint intentem oblidar, encara és molt proper a nosaltres, massa proper.

Entre els centenars de retalls conservats he trobat un del Diario de Barcelona, del 4 de desembre de 1956, sobre l’aniversari del “Caudillo”.

...Efemérides a celebrar en la estricta intimidad familiar, esta de los cumpleaños, así la celebraré sin duda el austero Caudillo de España, y no dedicando a la celebración la jornada entera, sino el tiempo de ella preciso...

...Pero España, sí, y aunque también sin quiebra de su actividad permanente, amplía la órbita de proyección de la alegría de esta fecha , a todo el territorio y a todo los españoles, que tendrán su pensamiento puesto en aquel hogar y en el que es su ejemplar cabeza de familia, por cómo hay una emoción filial y hogareña en la íntegra área del país, estremecido de gratitud por quién acertó a salvarle, con heroísmo y con inteligencia, como soldado primero y como gobernante después, antes en un momento crucial y posteriormente en difíciles momentos de su Historia, a lo largo de veinte años transcurridos des de 1936 a 1956, tan prietos de acontecimientos trascendentales en lo nacional y en o internacional, superados todos –como en lo sucesivo seguirá ocurriendo- por la gracia de dios que nos deparó a Franco...

Notícies com aquestes contrasten amb les que trobo en diaris dels anys 30, escrites en català i que parlen sobre la felicitat dels catalans per l’abdicació del rei i pel nou govern d’Esquerres a Catalunya. Un altre retall interessant és el que va ser publicat al Mercantil Valenciano, el dijous 15 d’octubre de 1936, on un enviat especial que es troba al front de Terol informa als lectors de la situació de la “caballería republicana” i comença la crónica així:

El tiempo es magnífico. Los nubarrones densos que días pasados hicieron temer una próxima nevada, se han difuminado por completo y la noche, estrellada y clara, hace prever un hermoso día.

A pesar de ello, el frío seco e intenso, se deja sentir con crueldades de invierno duro. Un airecillo sutil rasga la cumbre de nuestras posiciones, y los matorrales se cimbrean susurrando un leve rumor de matorraje.

En el secretariado e la columna Torres-Benedito se trabaja activamente des de la madrugada para el aprovisionamiento de víveres de nuestros combatientes, y en el viejo caserón se nota el constante ir y venir de rancheros y furrieles, que llenen sus autos de provisiones para el día

El amanecer es límpido y precioso. El inmenso disco solar, rojizo y todavía sin brillantez de luz, asoma su semicircunferencia tras los montes cercanos…

Quan comences a llegir t’imagines que és el diari personal d’un professor que està de colònies amb els seus alumnes i, aprofitant un moment en què els nens juguen a pilota, aprofita per escriure unes paraules sobre la bellesa del paisatge. Però quan continues t’adones que està al front, en guerra, i que parla de tirs i de la guardia civil i dels “rojos” i dels números que porten els camperols cosits en un braçalet blanc: como todos los vecinos de los pueblos fascistas, estos hombres están numerados, y ese núemero corresponde a una lista donde consta sus nombres registrados para hacer responsables a sus familias de la fuga.

Notícies de períodes històrics molt propers cronològicament parlant i molt llunyans des d’un punt de vista ideològic. No puc evitar pensar en com es devien sentir els catalans després de la Guerra Civil. Entre els documents amb els que estic treballant també he trobat alguns relacionats amb els projectes que s’havien dissenyat per conservar i difondre el patrimoni cultural català, el coneixement i la ciència, per millorar l’ensenyament, etc. Tants esforços per res.

Potser si la història s’expliqués als instituts amb fonts primàries, amb testimonis directes i des d’un altre punt de vista, permetent als estudiants extreure les seves pròpies conclusions, potser llavors començaríem a ser més conscients de la nostra identitat històrica, potser llavors tindríem més criteri. Sovint ens quedem amb el que tenim més a prop, conformant-nos amb el que ens diuen, sense adonar-nos que molt a prop, i amb una mica d’esforç tenim més informació, dades que desconeixem i punts de vista totalment diferents, i no per això poc interessants.

Bé...com sempre m’he allargat massa, sempre faig igual. Però ja paro, tot i que em queda molt i molt per dir....

ENTRE LÍNIES

Endavant i endarrera

Avui i ahir

Foscor i llum

Tu i jo???

Amor i odi

Felicitat i tristesa

Ahir i avui

Un o l’altre

L’any passat, com els darrers anys, vaig haver d’estriar entre totes les pel·lícules que s’havien de passar al Festival de Cinema Internacional de Sitges. No és gens fàcil...gens ni mica. Imagineu-vos un munt de pel·lícules, un horari ajustat, tres cinemes...una bogeria!!! Després de fer una tria d’aproximadament 30 pel·lícules no vaig incloure Hard Candy (David Slade). No sé amb seguretat perquè la vaig descartar, perquè potser coincidia amb alguna altra? perquè no em va semblar interessant l’argument (a vegades les persones que escriuen l’argument i la crítica sembla que no hagin vist la pel·lícula), perquè no vaig buscar informació ? perquè se’m va passar? . Tant és, resumint, me la vaig perdre.

Mentre dura el festival et vas trobant amb altres cinèfils i vas comentant les pel·lícules que vas veient, un d’aquests, l’Albert, em va anunciar que era una bona pel·lícula, que era una llàstima que no l’hagués vist, però ja no vaig poder-hi fer res...fins ahir!!!

Per fi vaig poder anar a veure Hard Candy!

No m’allargaré massa, no se’m dona massa bé fer crítiques de pel·lícules. A més, hi ha molta informació per internet, tot i que pel meu gust, generalment es proporciona excessiva informació sobre l’argument.

Bé, segons la fitxa cinematogràfica dels cinemes Icaria Yelmo Cineplex la sinopsi és:

Un fotògraf de 32 anys queda amb una noia adolescent que ha conegut per internet. Després de prendre un cafè* la porta a casa seva per tal de fer-li algunes fotografies**...

Com ja he dit, no diré massa, només destacar la tensió, la ràbia, la impotència, la frustració, el desconcert...No vaig parar de recargolar-me al seient mentre la Skada tenia la mà a la boca i feia cara de:

però que coi fa???!!!!

Hard Candy són Hayley (Ellen Page) i Jeff (Patrick Wilson). Les seves expressions, els diàlegs (impressionant el guió de Brian Nelson), els moviments de la camera, les seves mirades i el realisme, tot plegat fan que l’actuació dels dos actors sigui magistral. La veritat és que mentre veia la pel·lícula no sabia que pensar, l’odio a ella? a ell? Si, incertesa, no entens com es pot arribar a aquesta extrem, no trobes justificacions, però després, de cop i volta tot canvia, i llavors ho entens, però tot i així, cal arribar a aquest extrem??

Per entendre millor tot això que dic cal que citi al director:

Algunes persones del públic podran sentir el que vaig sentir jo a l’habitació d’edició, la meva opinió canviava constantment cada cop que la veia (a la protagonista). Altres tindran una opinió ferma d’ella i l’odiaran...cada persona reaccionarà de manera diferent...A algunes persones no els agradarà la pel·lícula perquè trenca el procés de pensament amb el que viuen.***

Només dir que quan vam sortir del cinema la Skada i jo vam veure clar que havíem arribat a conclusions totalment diferents. En David Slade te raó:

cada persona reaccionarà de manera diferent

Un detall...la canço final de Blonde readhead Elephant woman. Tot un plaer tornar-la a sentir... Escolteu-la sencera aquí. I ja que hi sou, escolteu la següent...i la resta si teniu la oportunitat!