PLANIFICAR i DOWNSHIFTING

Aquesta setmana havia de ser com qualsevol altra, és a dir, protagonitzada pels conceptes “treballar”, “menjar”, “estudiar” i “dormir”. Però no ha estat així. Dimarts a la tarda (l’única tarda que tinc lliure) vaig decidir no anar a classe i dedicar aquestes poques hores a barallar-me amb el pc i amb la pila d’articles que tinc pendents de llegir . Aparentment no sembla que havia de ser massa interessant, però per mi, que darrerament no tinc massa temps lliure, era un regal que em feia i estava emocionada pel fet de poder tornar a casa abans que es fes fosc. Doncs bé, això va ser el que dilluns al vespre vaig “planificar” fer dimarts a la tarda. Però va arribar el dimarts i algú va fer que la meva tarda a Pineda fos substituïda per una tarda a Puigcerdà. Si...Puigcerdà, que estava excepcionalment preciosa i tranquil·la. A quarts de quatre em va venir a buscar i cap amunt.

Doncs bé...aquí entren dos conceptes que darrerament són el centre de les meves reflexions. Dos conceptes relacionats que m’estan donant alguns mals de cap.

Pel que fa al concepte "planificar". Amb el poc temps lliure que tinc necessito planificar tot el que faig. M’agradi o no, ho haig de fer si vull veure els amics i les amigues, si vull llegir, si vull fer els treballs, si vull fer la declaració de renda, si vull planxar, si vull llegir...L’altre dia em van demostrar que realment les coses que es fan sense planificar poden arribar a ser millor que les planejades. Jo no em podia imaginar que dimarts a la tarda faria un “breack” tan especial i passaria la tarda a Puigcerdà. Com no ho tenia planificat va ser una sorpresa, quelcom especial.

Aquí és quan puc introduir el concepte “downshifting” *. Aquest concepte es basa més o menys en la idea de reduir les teves despeses per així poder reduir les teves necessitats econòmiques i arribar a treballar el necessari per poder tenir temps per tu, per fer el que més t’agradi. La persona que m’ho explicava em va posar un exemple senzill i molt clar. Si necessites un cotxe no cal que et compris un nou, compra’t un de segona mà que et permeti cobrir les necessitats bàsiques i ja està. Si reduïm les nostres despeses o les adaptem no necessitarem treballar 10 hores diàries, potser fins i tot podem canviar de feina, i en comptes de tenir un lloc de responsabilitat, podem tenir una feina amb menys ingressos però que ens proporcioni més temps lliure. D’aquesta manera no caldrà planificar-ho tot i llavors així podrem assaborir una mica més totes aquelles coses inesperades que ens passen o fem durant el dia. Al mateix temps, podrem aprofitar el nostre temps lliure i dedicar-lo a nosaltres, als altres, a llegir, a pintar...

Bé...això és molt maco...però com fer-ho?? Li dono voltes però no ho veig gens clar. Penso “anem a reduir despeses”...ostres...i per on començo?? No ho aconsegueixo, potser si no surto tan a sopar i quedo havent sopat??? Ostres però m’encanta el sushi. I si redueixo les meves sessions de cinema?? Aix... però és que hi ha tantes pel·lícules per veure! D’acord, la roba, les bosses, les sabates, etc. Mmmmm, si, ho reconec, potser per aquí si que es pot fer alguna cosa.

Bé, com ja havia dit darrerament penso molt i, tot i que arribo a certes conclusions, també haig de dir que m’embolico massa. Sé que aquests llargs comentaris poden arribar a ser molt avorrits i, fins i tot una mica feixucs, però no puc fer-hi res, no tinc massa temps per escriure i quan m’hi poso em costa parar.

Doncs ja està...si teniu idees o suggeriments per poder reduir despeses endavant!!! Així segurament podré eliminar alguna de les meves feines i llavors tindré més temps lliure, i no em caldrà planificar tant, i llavors el dia se m’omplirà de sorpreses...i...

Aquí va el Downshifting Manifesto que vaig trobar navegant per intentar comprendre una mica més aquest concepte.

CANVIS

Feia dies que no escrivia. Reconec que en un principi se’m feia extremadament dur intentar escriure alguna cosa “productiva”. Els meus pensaments eren massa negatius com per no influenciar qualsevol mena de comentari, i això no m’agrada. No vull que un sol aspecte de la meva vida enterboleixi tota la resta. Durant molts dies m’he sentit com si em trobés en un forat fosc i fred on anava donant voltes instintivament intentant trobar una sortida, però no la trobava, tot i que la sentia i sabia que estava molt a prop. Després de pràcticament tres anys intentant portar amb fermesa tota una sèrie d’esdeveniments inesperats el meu cos ha dit prou. És com si durant aquest temps ho hagués anat carregant tot * en un sac, llençant-lo tot de qualsevol manera, sense adonar-me del que hi posava ni perquè ho desava. De cop, a conseqüència del pes, el sac es va trencar i tot allò que hi havia anat guardant (o millor dit amagant) va quedar escampat pel terra al meu voltant.

Amb el temps he pogut anar coneixent-me una mica més. “D’això és tracta” direu, ja ho se, però no se perquè ara en sóc més conscient. Darrerament he pogut descobrir tota una sèrie de raconets secrets que fins ara ni tan sols sabia que existien. Al mateix temps he anat comprenent una mica millor el funcionament del meu “contenidor”, del meu cos. Ha estat ell qui m’ha fet reaccionar, qui m’ha fet veure que havia de canviar de direcció, fer un gir radical i qui s’ha cansat de carregar un sac massa feixuc. És ell qui m’ha dit “prou!!!!” “para el carro!!!!”.

Doncs si...fins ara havia estat funcionant sense pensar massa amb què m’anava trobant, creia que el més important era controlar fos com fos tot allò que em passava per tal d’evitar que em fes mal, però no es tracta d’això. Les coses passen i prou, i quan passen hem de descobrir en quina prestatgeria les hem de posar, no ho les hem de col·locar de qualsevol manera, potser cal que durant una temporada les anem arrossegant amb nosaltres perquè arribarà un dia que sabrem on les hem de desar.

Aix...quin embolic....el que passa és que darrerament tinc molt de temps per pensar mentre condueixo o vaig en tren. Però ja m’està bé, perquè crec que començo a ser la mateixa d’abans. Vaig de bòlit, faig un munt de coses al mateix temps i començo a sentir-me “bé” simplement “bé”. Avui, conduint pel lateral de la Gran Via, anava mirant la gent, els nens que anaven al col·legi sols, acompanyats per l’avi, per la mare, pel pare, per la cangur...se’ls veia tan feliços, tan despistats, tan aliens a la realitat, al trencament del pacte de Tinell, a la pluja que queia...i jo em sentia una mica com ells, despistada, feliç, no aliena al trencament del pacte del Tinell, agraïda de poder sentir-me així, de poder gaudir de la música de MACACO** i, sobretot, de poder començar el dia així.

*tot és = a esdeveniments, pensaments, sentiments, sensacions, pors, etc.

** Darrerament , gràcies a Musica es tres estic escoltant el seu darrer treball "Ingravitto" i m’encanta. La seva veu, las seva barreja d’idomes, les lletres la música...m’agraden. Reconec que no els coneixia, però bé, mai és massa tard.