dijous, febrer 26, 2004
KEYMPA
Ostres...ja fa dies que no escric...La feina, les classes, el cansanci....i sobretot el Codi da Vinci no m’han permès trobar una estoneta per escriure. Estic realment enganxada....em deuen quedar unes vint pàgines i estic desitjant trobar una estoneta per acabar-lo.
El divendres passat, si fa pràcticament una setmana, vaig anar a un concert a Luz de Gas del grup Keympa. Una amiga havia aconseguit quatre entrades trucant a la ràdio i m’hi va convidar.
Keympa és un grup de Sabadell. Fan música celta i ho fan molt bé!!! La veu de la cantant és realment impressionant, potent, profunda i sensible i juntament amb els instruments (gaita, whistles, guitarra, violí, flautes bodhrá...) aconsegueixen crear peces realment especials, cançons que absorbeixen totalment al públic.
Durant més d’una hora vaig aconseguir viatjar un altre cop per Irlanda...vaig recordar els paisatges, els pubs amb música en directe, el color verd, les pedres... En definitiva m’ho vaig passar molt bé i espero tornar a escoltar-los en directe aviat.
Si voleu saber una mica més d'ells cliqueu aquí.
Ostres...ja fa dies que no escric...La feina, les classes, el cansanci....i sobretot el Codi da Vinci no m’han permès trobar una estoneta per escriure. Estic realment enganxada....em deuen quedar unes vint pàgines i estic desitjant trobar una estoneta per acabar-lo.
El divendres passat, si fa pràcticament una setmana, vaig anar a un concert a Luz de Gas del grup Keympa. Una amiga havia aconseguit quatre entrades trucant a la ràdio i m’hi va convidar.
Keympa és un grup de Sabadell. Fan música celta i ho fan molt bé!!! La veu de la cantant és realment impressionant, potent, profunda i sensible i juntament amb els instruments (gaita, whistles, guitarra, violí, flautes bodhrá...) aconsegueixen crear peces realment especials, cançons que absorbeixen totalment al públic.
Durant més d’una hora vaig aconseguir viatjar un altre cop per Irlanda...vaig recordar els paisatges, els pubs amb música en directe, el color verd, les pedres... En definitiva m’ho vaig passar molt bé i espero tornar a escoltar-los en directe aviat.
Si voleu saber una mica més d'ells cliqueu aquí.
dimecres, febrer 18, 2004
El paraigües
Ahir vaig anar a sopar amb un amic. Feia temps que no parlàvem i vam decidir quedar per fer petar la xerrada. Després de sopar un meravellós assortiment de formatges i embotits, acompanyats per un vi rosat que estava deliciós, vam decidir anar a prendre alguna cosa. Em va portar a un lloc que no coneixia, el Paraigües. És un bar amb tocs modernistes que es troba a la Plaça Sant Miquel, just darrera de l'Ajuntament. És un lloc tranquil, ideal per parlar i passar una bona estona escoltant música. El millor del bar és la planta que hi ha al soterrani. Tot i que estava tancada, el meu amic, que coneix a l'amo, li va demanar que l'obrís per ensenyar-me-la. És una sala amplia amb sofàs, tauletes i poca llum on es pot passar una vetllada tranquil•la tot escoltant música clàssica.
És un lloc encantador. Obren a les sis de la tarda i suposo que estan oberts fins a la matinada. Espero tornar-hi aviat i tastar un dels cocktails que preparen.
Ahir vaig anar a sopar amb un amic. Feia temps que no parlàvem i vam decidir quedar per fer petar la xerrada. Després de sopar un meravellós assortiment de formatges i embotits, acompanyats per un vi rosat que estava deliciós, vam decidir anar a prendre alguna cosa. Em va portar a un lloc que no coneixia, el Paraigües. És un bar amb tocs modernistes que es troba a la Plaça Sant Miquel, just darrera de l'Ajuntament. És un lloc tranquil, ideal per parlar i passar una bona estona escoltant música. El millor del bar és la planta que hi ha al soterrani. Tot i que estava tancada, el meu amic, que coneix a l'amo, li va demanar que l'obrís per ensenyar-me-la. És una sala amplia amb sofàs, tauletes i poca llum on es pot passar una vetllada tranquil•la tot escoltant música clàssica.
És un lloc encantador. Obren a les sis de la tarda i suposo que estan oberts fins a la matinada. Espero tornar-hi aviat i tastar un dels cocktails que preparen.
dilluns, febrer 16, 2004
A CLASSE!!!
Doncs si...estic a classe. Ja ho se, hauria d'estar escoltant el que el professor amb molt d'interès intenta explicar-nos, però no puc...realment no puc. Estic a la classe de programació per al web. Malauradament la majoria de nosaltres ja hem fet edició electrònica i sabem les nocions bàsiques d'html, però el professor, tot ignorant el que li vam dir l'altre dia ha començat a explicar-nos que és html. Ostres quina pèrdua de temps!!!!! si ho arribo a saber no vinc...és com si estigués tornant a fer edició electrònica. Mare meva!!!! Ara mateix està explicant com fer un enllaç....
paciència...almenys serà fàcil d'aprovar...!!!!!
Doncs si...estic a classe. Ja ho se, hauria d'estar escoltant el que el professor amb molt d'interès intenta explicar-nos, però no puc...realment no puc. Estic a la classe de programació per al web. Malauradament la majoria de nosaltres ja hem fet edició electrònica i sabem les nocions bàsiques d'html, però el professor, tot ignorant el que li vam dir l'altre dia ha començat a explicar-nos que és html. Ostres quina pèrdua de temps!!!!! si ho arribo a saber no vinc...és com si estigués tornant a fer edició electrònica. Mare meva!!!! Ara mateix està explicant com fer un enllaç....
paciència...almenys serà fàcil d'aprovar...!!!!!
diumenge, febrer 15, 2004
LOST IN TRANSLATION i TITUS
Divendres vaig anar a veure Lost in Translation. Una pel•lícula increïble. Una història molt bonica, amor?? amistat?? que cadascú pensi el que vulgui. Un americà i una americana es troben a Tokio, tots dos es senten perduts en una immensa ciutat i sobretot es senten sols. Entre ells sorgeix un feeling especial, una bona amistat, uns sentiments especials. En Bill Murray està genial i la Scarlett Johansson també. Hi ha escenes veritablement divertides, sobretot aquelles protagonitzades pel Bill Murray, però també n’hi algunes que et deixen amb un regust amarg. Les vistes de Tokio són impressionants i la banda sonora s’adapta perfectament a la pel•lícula, és variada i destaquen algunes cançons com les de Jesus and Mary Chain i Air. En conjunt, és una pel•lícula altament recomanable.
La darrera setmana no vaig tenir gaire temps lliure i no vaig poder escriure amb tranquil•litat. He començat les classes i a la feina no paro...surto de casa a les set del matí torno cap a quarts de nou d ela nit, sopo, llegeixo i a dormir...Volia escriure sobre Titus, la pel•lícula que vaig anar a veure fa dos divendres. Una pel•lícula molt especial, una adaptació original de l’obra de Shakespeare Titus Andronicus. És com una obra de teatre. Jo no he llegit l’obra però els diàlegs crec que són extrets de l’obra original. La història és vista des del punt de vista d'una nen que de cop i volta es troba dins del Coliseum i comença a formar part de la història de Titus. Els protagonistes combinen els vestuaris típics romans amb els moderns, els cavalls es barregen amb els cotxes...en fi, una barreja d’aspectes del món romà clàssic i del món actual. Crec que és una pel•lícula imprescindible, tot i que en certs moments se’m va fer una mica llarga. Val la pena veure-la.
Bé....ja és tard..demà haig de matinar i estic molt cansada.
Bona nit!!!!!
Divendres vaig anar a veure Lost in Translation. Una pel•lícula increïble. Una història molt bonica, amor?? amistat?? que cadascú pensi el que vulgui. Un americà i una americana es troben a Tokio, tots dos es senten perduts en una immensa ciutat i sobretot es senten sols. Entre ells sorgeix un feeling especial, una bona amistat, uns sentiments especials. En Bill Murray està genial i la Scarlett Johansson també. Hi ha escenes veritablement divertides, sobretot aquelles protagonitzades pel Bill Murray, però també n’hi algunes que et deixen amb un regust amarg. Les vistes de Tokio són impressionants i la banda sonora s’adapta perfectament a la pel•lícula, és variada i destaquen algunes cançons com les de Jesus and Mary Chain i Air. En conjunt, és una pel•lícula altament recomanable.
La darrera setmana no vaig tenir gaire temps lliure i no vaig poder escriure amb tranquil•litat. He començat les classes i a la feina no paro...surto de casa a les set del matí torno cap a quarts de nou d ela nit, sopo, llegeixo i a dormir...Volia escriure sobre Titus, la pel•lícula que vaig anar a veure fa dos divendres. Una pel•lícula molt especial, una adaptació original de l’obra de Shakespeare Titus Andronicus. És com una obra de teatre. Jo no he llegit l’obra però els diàlegs crec que són extrets de l’obra original. La història és vista des del punt de vista d'una nen que de cop i volta es troba dins del Coliseum i comença a formar part de la història de Titus. Els protagonistes combinen els vestuaris típics romans amb els moderns, els cavalls es barregen amb els cotxes...en fi, una barreja d’aspectes del món romà clàssic i del món actual. Crec que és una pel•lícula imprescindible, tot i que en certs moments se’m va fer una mica llarga. Val la pena veure-la.
Bé....ja és tard..demà haig de matinar i estic molt cansada.
Bona nit!!!!!
dissabte, febrer 07, 2004
RECOMANACIÓ!!
Ara teniu la oportunitat d'anar al cinema a veure Zatoichi de Takeshi Kitano. No us la perdeu!!!! i en versió original!!!
Ara teniu la oportunitat d'anar al cinema a veure Zatoichi de Takeshi Kitano. No us la perdeu!!!! i en versió original!!!
AQUELLES PETITES COSES QUE EM FAN SENTIR FELIÇ
Ahir mentre prenia un cafè em vaig veure envoltada d’una colla de parelles de jubilats que xerraven mentre es barallaven amb taules i cadires per poder asseure’s tots junts. Era una situació divertida i a la vegada tendra. Una d’aquestes parelles es va seure al nostre costat. Ella, segurament acabava de sortir de la perruqueria perquè anava perfectament pentinada. S’havia pintat, volia estar bonica per estar amb el seu acompanyant, potser el seu marit o potser el seu promès?? Qui sap...tants se val...
Mentre algú m’agafava la mà observava com els dos enamorats del costat discutien sobre que havien de demanar. De cop i volta, sense adonar-me que els estava mirant fixament, el senyor em va dir alguna cosa semblant a això: “quina sort que t’agafin la mà així, a mi ella no em deixa”. Ella es va girar, es va posar a riure i deia: “com és!!! Tot just venim del metge i mira com està!!”. Mentrestant ell intentava agafar-li la mà i em deia: “ho veus?? no em deixa!!!” Tots quatre ens vam posar a riure i jo només vaig poder dir: “no deixi mai d’intentar agafar-li la mà”
Va ser genial poder veure com jugaven...com s’estimaven i com encara hi havia una flama que els mantenia encesos...va ser una experiència molt bonica, molt tendra...És curiós com petites escenes de la vida diària poden fer sentir-se a algú extremadament feliç. Ara bé, també haig de reconèixer que durant uns parell de minuts vaig sentir tristesa, enveja...aquella situació jo acostumava a viure-la sovint protagonitzada per la meva mare i el meu pare. Vaig tornar a pensar en ma mare i en la seva tristesa, en el seu dolor, en la seva soledat...Però també vaig pensar en la sort que van tenir al poder estar junts més de 45 anys...i llavors vaig tornar a somriure.
Ahir mentre prenia un cafè em vaig veure envoltada d’una colla de parelles de jubilats que xerraven mentre es barallaven amb taules i cadires per poder asseure’s tots junts. Era una situació divertida i a la vegada tendra. Una d’aquestes parelles es va seure al nostre costat. Ella, segurament acabava de sortir de la perruqueria perquè anava perfectament pentinada. S’havia pintat, volia estar bonica per estar amb el seu acompanyant, potser el seu marit o potser el seu promès?? Qui sap...tants se val...
Mentre algú m’agafava la mà observava com els dos enamorats del costat discutien sobre que havien de demanar. De cop i volta, sense adonar-me que els estava mirant fixament, el senyor em va dir alguna cosa semblant a això: “quina sort que t’agafin la mà així, a mi ella no em deixa”. Ella es va girar, es va posar a riure i deia: “com és!!! Tot just venim del metge i mira com està!!”. Mentrestant ell intentava agafar-li la mà i em deia: “ho veus?? no em deixa!!!” Tots quatre ens vam posar a riure i jo només vaig poder dir: “no deixi mai d’intentar agafar-li la mà”
Va ser genial poder veure com jugaven...com s’estimaven i com encara hi havia una flama que els mantenia encesos...va ser una experiència molt bonica, molt tendra...És curiós com petites escenes de la vida diària poden fer sentir-se a algú extremadament feliç. Ara bé, també haig de reconèixer que durant uns parell de minuts vaig sentir tristesa, enveja...aquella situació jo acostumava a viure-la sovint protagonitzada per la meva mare i el meu pare. Vaig tornar a pensar en ma mare i en la seva tristesa, en el seu dolor, en la seva soledat...Però també vaig pensar en la sort que van tenir al poder estar junts més de 45 anys...i llavors vaig tornar a somriure.
FELICITAT, DOLOR, FELICITAT, ANYORANÇA, FELICITAT, TRISTESA….FELICTAT...
Aquesta setmana ha estat genial…feia molt de temps que no m’aixecava amb tanta energia. Ara fa una setmana vaig recuperar allò que feia un mes aproximadament que havia perdut. Pensava que ja no ho tornaria a tenir. Pensava que podria oblidar tot allò que significava, però vaig veure clar que no és fàcil oblidar, que no és fàcil substituir allò que creus que és insubstituïble. Bé...torno a ser feliç, per primer cop en molts mesos. Vaig oblidar el que és l’orgull i vaig reconèixer allò que volia mantenir amagat, allò que intentava ignorar, allò que em feia mal i que em consumia lentament. I va funcionar. A vegades som massa orgullosos i no volem acceptar la realitat perquè ens fa mal, perquè fa més mal acceptar que ignorar. La setmana passada vaig decidir acceptar i assimilar el que havia passat, vaig decidir que el temps ho cura tot i que l’orgull no m’aportava res positiu. Doncs bé....he recuperat el que havia perdut i em sento feliç...fins i tot em sento culpable de sentir-me tant afortunada.
Quina situació tan estranya...sentir-te feliç per haver recuperat a qui estimes i sentir-te trista per haver perdut algú a qui també estimaves...
No se com es porta aquesta situació...
M’agradaria traspassar una mica d’aquesta felicitat a ma mare, però és impossible. Aquesta felicitat, tot i que és meravellosa, a vegades em va mal. Puc entendre com es sent ma mare al haver perdut aquesta felicitat de cop i volta. És tant gran la seva pèrdua que sovint m’oblido que jo també he perdut al meu pare, que el trobo a faltar, que el necessito, fins i tot intento no pensar-hi massa perquè fer-ho em fa mal, molt de mal. Crec que no estic preparada per pensar ni recordar, almenys ara per ara. El dolor està gravat a la seva cara. Cada matí m’aixeco esperant que aquest dolor comenci a difuminar-se, però no és així, cada matí el primer que veig, sento i ensumo és dolor. I jo no puc fer res per ajudar-la...
Fins fa poc vivia envoltada de dolor i tristesa. Ara visc entremig del dolor i la felicitat. Em sento feliç, em sento culpable, em sento trista, em sento feliç...realment em sento afortunada per estar amb ell i això és el que em fa veure com es sent de desafortunada ma mare perquè no està amb qui ha estat amb ella durant més de 45 anys...
que complicat...
Aquesta setmana ha estat genial…feia molt de temps que no m’aixecava amb tanta energia. Ara fa una setmana vaig recuperar allò que feia un mes aproximadament que havia perdut. Pensava que ja no ho tornaria a tenir. Pensava que podria oblidar tot allò que significava, però vaig veure clar que no és fàcil oblidar, que no és fàcil substituir allò que creus que és insubstituïble. Bé...torno a ser feliç, per primer cop en molts mesos. Vaig oblidar el que és l’orgull i vaig reconèixer allò que volia mantenir amagat, allò que intentava ignorar, allò que em feia mal i que em consumia lentament. I va funcionar. A vegades som massa orgullosos i no volem acceptar la realitat perquè ens fa mal, perquè fa més mal acceptar que ignorar. La setmana passada vaig decidir acceptar i assimilar el que havia passat, vaig decidir que el temps ho cura tot i que l’orgull no m’aportava res positiu. Doncs bé....he recuperat el que havia perdut i em sento feliç...fins i tot em sento culpable de sentir-me tant afortunada.
Quina situació tan estranya...sentir-te feliç per haver recuperat a qui estimes i sentir-te trista per haver perdut algú a qui també estimaves...
No se com es porta aquesta situació...
M’agradaria traspassar una mica d’aquesta felicitat a ma mare, però és impossible. Aquesta felicitat, tot i que és meravellosa, a vegades em va mal. Puc entendre com es sent ma mare al haver perdut aquesta felicitat de cop i volta. És tant gran la seva pèrdua que sovint m’oblido que jo també he perdut al meu pare, que el trobo a faltar, que el necessito, fins i tot intento no pensar-hi massa perquè fer-ho em fa mal, molt de mal. Crec que no estic preparada per pensar ni recordar, almenys ara per ara. El dolor està gravat a la seva cara. Cada matí m’aixeco esperant que aquest dolor comenci a difuminar-se, però no és així, cada matí el primer que veig, sento i ensumo és dolor. I jo no puc fer res per ajudar-la...
Fins fa poc vivia envoltada de dolor i tristesa. Ara visc entremig del dolor i la felicitat. Em sento feliç, em sento culpable, em sento trista, em sento feliç...realment em sento afortunada per estar amb ell i això és el que em fa veure com es sent de desafortunada ma mare perquè no està amb qui ha estat amb ella durant més de 45 anys...
que complicat...
