dilluns, desembre 29, 2003
Canvis pel 2004
S'acosta cap d'any i com sempre és hora de mirar enrera i fer un repàs general del que ha estat el 2003. Ha estat un any diferent...havia començat més o menys bé. A mida que passaven els mesos la cosa semblava que millorava. No em podia queixar...De cop i volta, amb l'estiu tot es va capgirar. Un dia, sense esperar-m'ho vaig perdre algú que formava part de mi, algú que pensava que estaria amb mi encara molts anys més. A partir d'aquell dia tot va canviar, el caminet que fins ara anava fent amb comoditat es va convertir en una zona d'aiguamolls, un camí que cada cop semblava més complicat. Em sentia com en Frodo i en Sam, cansada, esgotada i sovint sense gaires forces per seguir. Aquests darrers dies ha estat molt difícil continuar, les coses encara s'han complicat més, però avui he decidit que això ha de canviar. He decidit canviar de posició per veure les coses des d'una altra perspectiva, la perspectiva bona.
Ja n'hi ha prou de queixar-me, darrerament només faig que queixar-me de tot el que m'envolta. Comença un nou any i vull que aquest sigui especial. La vida és això moments bons i dolents, perquè tendim a concentrar-nos en les coses més negatives?? Vull començar aquest any amb força i tant és si el camí estè ple d'aiguamolls, roques o muntanyes...el faré i m'enfrontaré amb tots els entrebancs, perquè al capdevall d'això es tracta, de seguir endavant.
Així que ara que s'acosta el cap d'any vull desitjar a tothom felicitat, alegria i molta força i energia pel 2004. I espero seguir disfrutant compartint la xarxa amb tots vosaltres.
Feliç any nou!!!!!
S'acosta cap d'any i com sempre és hora de mirar enrera i fer un repàs general del que ha estat el 2003. Ha estat un any diferent...havia començat més o menys bé. A mida que passaven els mesos la cosa semblava que millorava. No em podia queixar...De cop i volta, amb l'estiu tot es va capgirar. Un dia, sense esperar-m'ho vaig perdre algú que formava part de mi, algú que pensava que estaria amb mi encara molts anys més. A partir d'aquell dia tot va canviar, el caminet que fins ara anava fent amb comoditat es va convertir en una zona d'aiguamolls, un camí que cada cop semblava més complicat. Em sentia com en Frodo i en Sam, cansada, esgotada i sovint sense gaires forces per seguir. Aquests darrers dies ha estat molt difícil continuar, les coses encara s'han complicat més, però avui he decidit que això ha de canviar. He decidit canviar de posició per veure les coses des d'una altra perspectiva, la perspectiva bona.
Ja n'hi ha prou de queixar-me, darrerament només faig que queixar-me de tot el que m'envolta. Comença un nou any i vull que aquest sigui especial. La vida és això moments bons i dolents, perquè tendim a concentrar-nos en les coses més negatives?? Vull començar aquest any amb força i tant és si el camí estè ple d'aiguamolls, roques o muntanyes...el faré i m'enfrontaré amb tots els entrebancs, perquè al capdevall d'això es tracta, de seguir endavant.
Així que ara que s'acosta el cap d'any vull desitjar a tothom felicitat, alegria i molta força i energia pel 2004. I espero seguir disfrutant compartint la xarxa amb tots vosaltres.
Feliç any nou!!!!!
Bones notícies!!!
Avui he visitat el blog d'en Blackonion, és genial que algú com ell hagi creat un blog. El mateix haig de dir del blog de la Tigerlily. Com més serem més riurem!!!!! Benvinguts!!!!!!!!!
Avui he visitat el blog d'en Blackonion, és genial que algú com ell hagi creat un blog. El mateix haig de dir del blog de la Tigerlily. Com més serem més riurem!!!!! Benvinguts!!!!!!!!!
dissabte, desembre 27, 2003
Ja fa dies que no escrivia...no he tingut temps per asseure'm sense haver de mirar el rellotge. A més, segurament el que hagués escrit no hagués estat gaire positiu. Ja ha passat Nadal i Sant Esteve, menys mal...ara queda cap d'any, reis i el meu aniversari. Suposo que si he superat aquestes dies podré passar els que queden...Mentre tothom celebrava el Nadal i es sentia feliç i en família jo m'he sentit sola...molt sola. Avui encara me'n sento més. Si que és cert que sovint necessito la soledat, la soledat física...no aquesta que sents tot i estar envoltada de gent que t'estima. En fi...em temo que a partir d'ara em sentiré més sola, almenys durant una temporada, almenys fins que tot es solucioni, si es que es soluciona...
Bé....canviant de tema...
Ja se que fa uns dies que s'ha estrenat, però no puc evitar parlar de la darrera part del Senyor dels Anells, El retorn del rei. Impressionant...l'he vist dos cops i espero repetir aviat...Tot i que tenia molta por de veure com acabaria la trilogia (després de Matrix, m'esperava qualsevol cosa...) he quedat impressionada, la pel·lícula en conjunt compleix totes les meves expectatives pel que fa a les batalles, la continuació de la història, el final, la recreació dels olifantes , els trolls , la representació de Góndor...en fi...Només espero tornar a veure una obra així aviat.
Ara mateix estic escoltant St. Germain, el que han tret aquest any, crec que es diu Memento. És totalment hipnotitzant, la barreja de veus i d'instruments, entre els quals predomina el saxo el fa molt especial...ideal per escoltar amb poca llum i si es pot en bona companyia.
Bé...tot i que una mica tard...Bones festes!!!!!!!!
Bé....canviant de tema...
Ja se que fa uns dies que s'ha estrenat, però no puc evitar parlar de la darrera part del Senyor dels Anells, El retorn del rei. Impressionant...l'he vist dos cops i espero repetir aviat...Tot i que tenia molta por de veure com acabaria la trilogia (després de Matrix, m'esperava qualsevol cosa...) he quedat impressionada, la pel·lícula en conjunt compleix totes les meves expectatives pel que fa a les batalles, la continuació de la història, el final, la recreació dels olifantes , els trolls , la representació de Góndor...en fi...Només espero tornar a veure una obra així aviat.
Ara mateix estic escoltant St. Germain, el que han tret aquest any, crec que es diu Memento. És totalment hipnotitzant, la barreja de veus i d'instruments, entre els quals predomina el saxo el fa molt especial...ideal per escoltar amb poca llum i si es pot en bona companyia.
Bé...tot i que una mica tard...Bones festes!!!!!!!!
dimarts, desembre 09, 2003
PER CAUSES MAJORS...
Se m'ha acumulat la feina... Com sempre, ho deixo tot per l'últim moment i no se si tindré temps per postejar...així que crec que desapreixaré durants uns dies.
Se m'ha acumulat la feina... Com sempre, ho deixo tot per l'últim moment i no se si tindré temps per postejar...així que crec que desapreixaré durants uns dies.
CENSURA A ESTATS UNITS
Se n'ha parlat molt de la censura a Estats Units (i altres llocs més propers també!) . Un país on sempre s'ha parlat de les llibertats és des de fa un temps el protagonista de molts casos relacionats amb la censura de la informació.
Un altre exemple d'aquesta censura el trobem al pròleg de la de la versió castellana del llibre de Michael Moore Estúpidos hombres blancos. Aquesta
transcripció està extreta d'Iwetel per una bibliotecària.
El libro de Michael Moore, Estúpidos hombres blancos, director del documental Bowling for Columbine; salía de imprenta el 10 de septiembre de 2001 y esperaba ser distribuido el día siguiente. No es
un libro que trate con diligencia a George W. Bush, el actual presidente de los Estados Unidos, ni siquiera a los propios estadounidenses; por lo que su distribución fue retrasada desde el 11 de septiembre hasta una fecha indefinida que se fue retrasando
mientras se desarrollaban los acontecimientos que todos conocemos. La desesperación de su autor ante la censura que estaba realizando la editorial al negarse a distribuir los 50.000 ejemplares impresos por diversas razones que adujeron y que todos podemos imaginar le lleva a leer dos capítulos de su libro en una reunión de un consejo de acción ciudadana en Nueva Jersey.
"[.]
Entonces sucedí algo milagroso. Sin saberlo yo, entre el público al que me había dirigido el 1 de diciembre en Jersey se hallaba una mujer que después de escuchar mis penas, decidí hacer algo al respecto. Era una bibliotecaria de Englewood, Nueva Jersey, llamada Ann Sparanese. Aquella noche, se fue a casa y se conectó a Internet para escribir una carta a sus amigos bibliotecarios, que colgó en un par de páginas dedicadas a temas literarios progresistas, en las que les contaba lo que HarperCollins planeaba hacer. Me riñó (al más puro estilo de las bibliotecarias) por no hacer público mi caso, pues no tenía derecho a callar en el creciente clima de censura que empezaba a respirarse en el país y que afectaba a todo el mundo. Cabe recordar que la nueva ley antiterrorista USA Patriot Act prohibía a los bibliotecarios denegar a la policía información sobre quién está leyendo qué. ¡Incluso podían acabar en la cárcel si contactaban con un abogado!
Pese a esta atmósfera opresiva, Ann Sparanese pidió a todo el mundo que escribiera a HarperCollins y exigiera que pusiera a la venta el libro de Michael Moore. Y eso es lo que cientos y luego miles de ciudadanos hicieron. Yo no tenía la menor idea de que esto se estaba cociendo hasta que recibí una llamada de HarperCollins.
- ¿QUÉ LES DIJISTE A LOS BIBLIOTECARIOS? - inquirió la voz al otro extremo de la línea.
- ¿De qué hablas? - le pregunté, desconcertado.
- Estuviste en Nueva Jersey y contaste todo a los bibliotecarios.
- No había bibliotecarios en Nueva Jersey y. ¿Cómo sabes lo que dije?
- Está en Internet. Algún bibliotecario se ha empeñado en difundir la historia, ¡y ahora estamos recibiendo un montón de correo hostil por parte de los bibliotecarios!
Vaya, me dije. Los bibliotecarios son, sin duda, un grupo terrorista con el que uno no querría enzarzarse.
- Lo siento -dije, apocado-. Pero te juro que comprobé que no hubiera prensa en la sala.
- Pues ahora ha salido a la luz, y no hago más que recibir llamadas del Publisher's Weekly.
Pocos días después, PW citó una supuesta declaración de mi editor en la que afirmaba que yo rescribiría el libro (más tarde, éste lo desmintió rotundamente). Después de guardar silencio ante la prensa durante meses, esperando poder arreglar las cosas pacíficamente, le conté a PW todo
el viacrucis por el que había pasado, así como que había 50.000 copias de mi libro retenidas como rehenes en Scranton. Entonces, el periodista me habló de la bibliotecaria de Nueva Jersey que había alborotado el avispero.
- No conozco a esa mujer -dije-, pero sea quien sea me gustaría agradecérselo.
La semana siguiente, después de que me convocaran a un encuentro con el alto mando en HarperCollins -en el que se me amenazó nuevamente con que mi libro «simplemente no puede salir al mercado con esa portada y ese título»-, recibí una llamada de mi agente para comunicarme que el libro se pondría a la venta tal como estaba, sin un solo retoque.
La editorial estaba mosqueada porque todo había salido a la luz pública y ellos quedaban como censores (que es lo que eran). «¡Malditos bibliotecarios!» Dios los bendiga. No debería sorprender a nadie que los bibliotecarios fueran la vanguardia de la ofensiva. Mucha gente los ve como ratoncitos maniáticos obsesionados con imponer silencio a todo el mundo, pero en realidad lo hacen porque están concentrados tramando la revolución a la chita callando. Se les paga una mierda, se les recorta la jornada y sus subsidios y se pasan el día recomponiendo los viejos libros maltrechos que rellenan sus estantes. ¡Claro que fue una bibliotecaria la que acudió a mi ayuda!
Fue una prueba más del revuelo que puede provocar una persona. [.]"
MOORE, Michael. Estúpidos hombres blancos.
Barcelona: Ediciones B, 2003. Pág. 16-17.
No he llegit el llibre però espero tenir una mica de temps per almenys fullejar-lo. Només per com deixa als bibliotecaris i bliotecaries val la pena fer un esforç...
Se n'ha parlat molt de la censura a Estats Units (i altres llocs més propers també!) . Un país on sempre s'ha parlat de les llibertats és des de fa un temps el protagonista de molts casos relacionats amb la censura de la informació.
Un altre exemple d'aquesta censura el trobem al pròleg de la de la versió castellana del llibre de Michael Moore Estúpidos hombres blancos. Aquesta
transcripció està extreta d'Iwetel per una bibliotecària.
El libro de Michael Moore, Estúpidos hombres blancos, director del documental Bowling for Columbine; salía de imprenta el 10 de septiembre de 2001 y esperaba ser distribuido el día siguiente. No es
un libro que trate con diligencia a George W. Bush, el actual presidente de los Estados Unidos, ni siquiera a los propios estadounidenses; por lo que su distribución fue retrasada desde el 11 de septiembre hasta una fecha indefinida que se fue retrasando
mientras se desarrollaban los acontecimientos que todos conocemos. La desesperación de su autor ante la censura que estaba realizando la editorial al negarse a distribuir los 50.000 ejemplares impresos por diversas razones que adujeron y que todos podemos imaginar le lleva a leer dos capítulos de su libro en una reunión de un consejo de acción ciudadana en Nueva Jersey.
"[.]
Entonces sucedí algo milagroso. Sin saberlo yo, entre el público al que me había dirigido el 1 de diciembre en Jersey se hallaba una mujer que después de escuchar mis penas, decidí hacer algo al respecto. Era una bibliotecaria de Englewood, Nueva Jersey, llamada Ann Sparanese. Aquella noche, se fue a casa y se conectó a Internet para escribir una carta a sus amigos bibliotecarios, que colgó en un par de páginas dedicadas a temas literarios progresistas, en las que les contaba lo que HarperCollins planeaba hacer. Me riñó (al más puro estilo de las bibliotecarias) por no hacer público mi caso, pues no tenía derecho a callar en el creciente clima de censura que empezaba a respirarse en el país y que afectaba a todo el mundo. Cabe recordar que la nueva ley antiterrorista USA Patriot Act prohibía a los bibliotecarios denegar a la policía información sobre quién está leyendo qué. ¡Incluso podían acabar en la cárcel si contactaban con un abogado!
Pese a esta atmósfera opresiva, Ann Sparanese pidió a todo el mundo que escribiera a HarperCollins y exigiera que pusiera a la venta el libro de Michael Moore. Y eso es lo que cientos y luego miles de ciudadanos hicieron. Yo no tenía la menor idea de que esto se estaba cociendo hasta que recibí una llamada de HarperCollins.
- ¿QUÉ LES DIJISTE A LOS BIBLIOTECARIOS? - inquirió la voz al otro extremo de la línea.
- ¿De qué hablas? - le pregunté, desconcertado.
- Estuviste en Nueva Jersey y contaste todo a los bibliotecarios.
- No había bibliotecarios en Nueva Jersey y. ¿Cómo sabes lo que dije?
- Está en Internet. Algún bibliotecario se ha empeñado en difundir la historia, ¡y ahora estamos recibiendo un montón de correo hostil por parte de los bibliotecarios!
Vaya, me dije. Los bibliotecarios son, sin duda, un grupo terrorista con el que uno no querría enzarzarse.
- Lo siento -dije, apocado-. Pero te juro que comprobé que no hubiera prensa en la sala.
- Pues ahora ha salido a la luz, y no hago más que recibir llamadas del Publisher's Weekly.
Pocos días después, PW citó una supuesta declaración de mi editor en la que afirmaba que yo rescribiría el libro (más tarde, éste lo desmintió rotundamente). Después de guardar silencio ante la prensa durante meses, esperando poder arreglar las cosas pacíficamente, le conté a PW todo
el viacrucis por el que había pasado, así como que había 50.000 copias de mi libro retenidas como rehenes en Scranton. Entonces, el periodista me habló de la bibliotecaria de Nueva Jersey que había alborotado el avispero.
- No conozco a esa mujer -dije-, pero sea quien sea me gustaría agradecérselo.
La semana siguiente, después de que me convocaran a un encuentro con el alto mando en HarperCollins -en el que se me amenazó nuevamente con que mi libro «simplemente no puede salir al mercado con esa portada y ese título»-, recibí una llamada de mi agente para comunicarme que el libro se pondría a la venta tal como estaba, sin un solo retoque.
La editorial estaba mosqueada porque todo había salido a la luz pública y ellos quedaban como censores (que es lo que eran). «¡Malditos bibliotecarios!» Dios los bendiga. No debería sorprender a nadie que los bibliotecarios fueran la vanguardia de la ofensiva. Mucha gente los ve como ratoncitos maniáticos obsesionados con imponer silencio a todo el mundo, pero en realidad lo hacen porque están concentrados tramando la revolución a la chita callando. Se les paga una mierda, se les recorta la jornada y sus subsidios y se pasan el día recomponiendo los viejos libros maltrechos que rellenan sus estantes. ¡Claro que fue una bibliotecaria la que acudió a mi ayuda!
Fue una prueba más del revuelo que puede provocar una persona. [.]"
MOORE, Michael. Estúpidos hombres blancos.
Barcelona: Ediciones B, 2003. Pág. 16-17.
No he llegit el llibre però espero tenir una mica de temps per almenys fullejar-lo. Només per com deixa als bibliotecaris i bliotecaries val la pena fer un esforç...
dilluns, desembre 08, 2003
M'oblidava d'una cosa...Zatoichi ha guanyat diferents premis al festival, un d'ells ha estat com a millor banda sonora. El compositor que l'ha fet es diu Keiichi Suzuki, no havia escoltat res d'ell abans però em va encantar la banda sonora i ja me l'estic baixant amb l'emule.
RESUM GENERAL DEL QUE HA ESTAT EL FESTIVAL
Bé, ja s'ha acabat. Avui he tornat de Sitges, el festival s'ha acabat i he tornat a la realitat. Ha estat genial...una experiència que recomano a qui li agradi el cinema. Finalment he vist 31 pel·lícules. La de Gozu de Takashi Miike vaig decidir no anar-la a veure perquè Graveyard of honour, que també és d'ell i també tractava sobre yakuzas no em va agradar gaire. Tampoc no vaig poder anar a veure Tesseract, però pel que em van dir no em vaig perdre gaire.
Hi ha hagut pel·lícules que han valgut molt la pena, altres han estat bé i altres....bé sense comentaris. L'última que vaig veure va ser Zatoichi. Que bé m'ho vaig passar!!! És del Kitano (del que va fer Dolls i Brother). Tant debò l'estrenin aquí i la pugui tornar a veure. Està basada en una història tradicional japonesa d'un samurai vell i cec, però en Kitano li dona un toc especial d'humor.
També em van agradar molt Acashia, Into the mirror, One missed call (també del Takashi Miike, a l'estil de the Ring), A tale of two sisters... . També vaig veure Ce jour-lè , una francesa molt surrealista però molt interessant i divertida.
Haute tension va rebre dos premis (si no recordo malament) però a mi no em va agradar gens. És la típica pel·lícula amb un psicòpata com a protagonista. Quan acabes de veure-la t'adones que hi ha coses que no lliguen i que t'han venut completament la moto.
Caram...hi ha molt per explicar....
Bé, resumint ha estat una bona experiència. Tot i que per raons diverses les vacances no han estat tal i com jo volia m'ha anat molt bé desconnectar de la realitat i de tot el que m'està passant. Però ara que he tornat he vist que no serveix de res fugir dels problemes esperant que quan tornis tot s'haurà solucionat. Sembla que no aprenc...ja vaig fugir una vegada per oblidar, però quan vaig tornar vaig adonar-me que l'any que havia estat fora no m'havia ajudat ni a oblidar ni a superar.
No se com anirà aquest mes. Seran unes setmanes molt dures...la feina, la universitat...i el Nadal. M'agradaria pensar que tot anirà de maravella però se que no....tremolo només pensar de com serà aquest Nadal. Serà trist i segurament sense cap celebració especial...No tinc ganes de celebrar res...no tinc ganes de reunions familiars, ara no...Hi ha un buit massa gran que res no pot omplir.
Ara que estic asseguda davant de l'ordinador, intentant pensar en els darrers dies i en els que vindran, m'adono que hi ha moltes coses que han de canviar...em sento insegura, perduda i trista. Jo se que no sóc així, sempre he estat positiva i lluitadora però ara em costa trobar el cantó positiu de les coses. Se que hi és, ho se amb seguretat però em costa tant trobar-lo...
Aquestes setmanes estaré molt ocupada, la feina se m'ha acumulat i no tindré gaire temps de pensar, però intentaré reflexionar sobre totes aquells aspectes positius de la meva vida que darrerament estic deixant de banda. Aquelles petites coses que diàriament em fan somriure, detalls insignificants que abans apreciava i valorava més que ara.
Bé, ja s'ha acabat. Avui he tornat de Sitges, el festival s'ha acabat i he tornat a la realitat. Ha estat genial...una experiència que recomano a qui li agradi el cinema. Finalment he vist 31 pel·lícules. La de Gozu de Takashi Miike vaig decidir no anar-la a veure perquè Graveyard of honour, que també és d'ell i també tractava sobre yakuzas no em va agradar gaire. Tampoc no vaig poder anar a veure Tesseract, però pel que em van dir no em vaig perdre gaire.
Hi ha hagut pel·lícules que han valgut molt la pena, altres han estat bé i altres....bé sense comentaris. L'última que vaig veure va ser Zatoichi. Que bé m'ho vaig passar!!! És del Kitano (del que va fer Dolls i Brother). Tant debò l'estrenin aquí i la pugui tornar a veure. Està basada en una història tradicional japonesa d'un samurai vell i cec, però en Kitano li dona un toc especial d'humor.
També em van agradar molt Acashia, Into the mirror, One missed call (també del Takashi Miike, a l'estil de the Ring), A tale of two sisters... . També vaig veure Ce jour-lè , una francesa molt surrealista però molt interessant i divertida.
Haute tension va rebre dos premis (si no recordo malament) però a mi no em va agradar gens. És la típica pel·lícula amb un psicòpata com a protagonista. Quan acabes de veure-la t'adones que hi ha coses que no lliguen i que t'han venut completament la moto.
Caram...hi ha molt per explicar....
Bé, resumint ha estat una bona experiència. Tot i que per raons diverses les vacances no han estat tal i com jo volia m'ha anat molt bé desconnectar de la realitat i de tot el que m'està passant. Però ara que he tornat he vist que no serveix de res fugir dels problemes esperant que quan tornis tot s'haurà solucionat. Sembla que no aprenc...ja vaig fugir una vegada per oblidar, però quan vaig tornar vaig adonar-me que l'any que havia estat fora no m'havia ajudat ni a oblidar ni a superar.
No se com anirà aquest mes. Seran unes setmanes molt dures...la feina, la universitat...i el Nadal. M'agradaria pensar que tot anirà de maravella però se que no....tremolo només pensar de com serà aquest Nadal. Serà trist i segurament sense cap celebració especial...No tinc ganes de celebrar res...no tinc ganes de reunions familiars, ara no...Hi ha un buit massa gran que res no pot omplir.
Ara que estic asseguda davant de l'ordinador, intentant pensar en els darrers dies i en els que vindran, m'adono que hi ha moltes coses que han de canviar...em sento insegura, perduda i trista. Jo se que no sóc així, sempre he estat positiva i lluitadora però ara em costa trobar el cantó positiu de les coses. Se que hi és, ho se amb seguretat però em costa tant trobar-lo...
Aquestes setmanes estaré molt ocupada, la feina se m'ha acumulat i no tindré gaire temps de pensar, però intentaré reflexionar sobre totes aquells aspectes positius de la meva vida que darrerament estic deixant de banda. Aquelles petites coses que diàriament em fan somriure, detalls insignificants que abans apreciava i valorava més que ara.
dilluns, desembre 01, 2003
FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SITGES
Es el primer cop que vaig al Festival. Hem llogat un apartamament just darrera del cinema Prado per poder estar Sitges fins al dia 8 de desembre i intentar veure el màxim de pel·lícules possibles. Després d'una recerca intensiva a internet feta per poder esbrinar l'argument de les pel·lícules i poder llegir algunes crítiques, vam decidir anar a veure 33 pel·lícules. De fet, han estat en Toni i el Jordi els que s'han encarregat d'escollir ja que s'han uns bons cinèfils i ja han vingut altres vegades al Festival.
Vaig arribar el dijous 27 a la nit, el dia que començava el Festival, i aquella mateixa nit vam anar a veure la primera , New Blood. Poca cosa cal dir d'aquesta pel·lícula dirigida per Soi Cheang (Honng Kong). No em va agradar. és una pel·lícula de temàtics sobrenatural, una parella d'enamorats, en un atac de romanticisme, decideix suïcidar-se creient que d'aquesta manera estaran junts eternaments. Malauradament un policia els troba. A l'hospital la noia mor i el noi queda en coma per la transfussió de sang de tres persones. A partir d'aquí la cosa s'enbolica perquè la noia morta s'enfada i comença a fer la vida impossible als tres donants. L'argument era interessant i semblava que el film podia estar bé, però excepte la imatge lúgubre de la noia, amb el cap afeitat com a conseqüència de la quimioterapia, que impacta bastant, i el "sustos" típics d'aquests tipus de films no hi ha res més a destacar.
El mateix va passar amb The grudge 2 (la segona part de la Maldición). No us la recomano. Reconec que no he vist la primera part i potser així va ser la causa de no poder entendre res de res. Quan torni a Barcelona aniré a veure la primera part i llavors podré parlar amb més seguretat.
Crec que si segueixo això no acabarà mai.... Crec que és millor que us expliqui les que m'han agradat. Doncs bé, la primera pel·lícula que em va deixar un bon regust de boca va ser So close. Un film de ciència ficció de Hong Kong protagonitzat per dues germanes expertes en arts marcials i assassines professionals. La trama és interessant i les lluites, per aquells a qui els agradi les arts marcials, són elegants i ben fetes.
La secció d'Anima't és una de les meves preferides. Ahir vaig disfrutar moltísim amb Tokio Godfathers. Una pel·lícula d'animació japonesa que està tenint molt d'èxit al Japó (no hem d'oblidar que aquest tipus de pel·lícules d'animació no són només per nens, més aviat són per adults, tot i que aquí encara no s'hagin adonat). Bé, és un emotiu i divertit conte de nadal protagonitzat per tres rodamons (una nena, un transexual i un alcohòlic) que es troben un nadó abandonat a la ciutat de Tokyo el dia de Nadal. No se si l'estrenaran aquí, però si us la podeu baixar d'internet feu-ho. Els diàlegs són originals i divertits i la història en sí mateixa és tendre i molt bonica.
M'estic allargant i em sortirà per un ull de la cara la connexió en aquest locutori...
Noméss algunes cosetes més...Kaena, the profhecy, una pel·lícula d'animació en 3D (és a dir amb ordinador, a l'estil de Final Fantasy) amb una banda meravellosa (crec recordar que el compositor es deia Farid Russian) i una història fantàstica original que es desenvolupa en un món governat per una planta gegantina anomenada Axis. Una cooproducció canadenca i francesa que us recomano que intenteu veure.
Hi ha moltes coses més que m'agradaria comentar però crec que és hora de marxar. Haig d'acabar una feina que tinc pendent, preparar el dinar i preparar-me una altre cop per anar al cinema.
Es el primer cop que vaig al Festival. Hem llogat un apartamament just darrera del cinema Prado per poder estar Sitges fins al dia 8 de desembre i intentar veure el màxim de pel·lícules possibles. Després d'una recerca intensiva a internet feta per poder esbrinar l'argument de les pel·lícules i poder llegir algunes crítiques, vam decidir anar a veure 33 pel·lícules. De fet, han estat en Toni i el Jordi els que s'han encarregat d'escollir ja que s'han uns bons cinèfils i ja han vingut altres vegades al Festival.
Vaig arribar el dijous 27 a la nit, el dia que començava el Festival, i aquella mateixa nit vam anar a veure la primera , New Blood. Poca cosa cal dir d'aquesta pel·lícula dirigida per Soi Cheang (Honng Kong). No em va agradar. és una pel·lícula de temàtics sobrenatural, una parella d'enamorats, en un atac de romanticisme, decideix suïcidar-se creient que d'aquesta manera estaran junts eternaments. Malauradament un policia els troba. A l'hospital la noia mor i el noi queda en coma per la transfussió de sang de tres persones. A partir d'aquí la cosa s'enbolica perquè la noia morta s'enfada i comença a fer la vida impossible als tres donants. L'argument era interessant i semblava que el film podia estar bé, però excepte la imatge lúgubre de la noia, amb el cap afeitat com a conseqüència de la quimioterapia, que impacta bastant, i el "sustos" típics d'aquests tipus de films no hi ha res més a destacar.
El mateix va passar amb The grudge 2 (la segona part de la Maldición). No us la recomano. Reconec que no he vist la primera part i potser així va ser la causa de no poder entendre res de res. Quan torni a Barcelona aniré a veure la primera part i llavors podré parlar amb més seguretat.
Crec que si segueixo això no acabarà mai.... Crec que és millor que us expliqui les que m'han agradat. Doncs bé, la primera pel·lícula que em va deixar un bon regust de boca va ser So close. Un film de ciència ficció de Hong Kong protagonitzat per dues germanes expertes en arts marcials i assassines professionals. La trama és interessant i les lluites, per aquells a qui els agradi les arts marcials, són elegants i ben fetes.
La secció d'Anima't és una de les meves preferides. Ahir vaig disfrutar moltísim amb Tokio Godfathers. Una pel·lícula d'animació japonesa que està tenint molt d'èxit al Japó (no hem d'oblidar que aquest tipus de pel·lícules d'animació no són només per nens, més aviat són per adults, tot i que aquí encara no s'hagin adonat). Bé, és un emotiu i divertit conte de nadal protagonitzat per tres rodamons (una nena, un transexual i un alcohòlic) que es troben un nadó abandonat a la ciutat de Tokyo el dia de Nadal. No se si l'estrenaran aquí, però si us la podeu baixar d'internet feu-ho. Els diàlegs són originals i divertits i la història en sí mateixa és tendre i molt bonica.
M'estic allargant i em sortirà per un ull de la cara la connexió en aquest locutori...
Noméss algunes cosetes més...Kaena, the profhecy, una pel·lícula d'animació en 3D (és a dir amb ordinador, a l'estil de Final Fantasy) amb una banda meravellosa (crec recordar que el compositor es deia Farid Russian) i una història fantàstica original que es desenvolupa en un món governat per una planta gegantina anomenada Axis. Una cooproducció canadenca i francesa que us recomano que intenteu veure.
Hi ha moltes coses més que m'agradaria comentar però crec que és hora de marxar. Haig d'acabar una feina que tinc pendent, preparar el dinar i preparar-me una altre cop per anar al cinema.
