dilluns, novembre 24, 2003
Es pot estimar a una persona sense haver estat mai enamorat d'ella???
Això és el que em pregunto...
Ens hem de conformar en estimar algú sense parar-nos a pensar si estem enamorats....Diuen que l'enamorament dura poc i que quan s'evapora es converteix en estimació o simplement no es converteix en res. Qui no ha estat mai enamorat??? Qui no ha sentit mai un desig incontrolable per estar amb una altra persona? Qui no s'ha quedat enbadalit mirant a algú altre o escoltant com parla de qualsevol tema irrellevant, només pel fet de sentir la seva veu?
Que passa si decidim compartir la nostra vida amb algú que estimem sense haver estat mai enamorats? Suposo que lligam que es crea és fort...però que passa quan llavors apareix algú altre que et fa sentir desitjos incontrolabes?
Catherine Clément en el seu llibre El juego de la verdad hi toca aquest tema. Recrea la història del triangle amorós del filòsof alemany Martin Heidegger, la seva dona Elfride i la seva alumne Hannah Arendt.
Alemania, 1975: dos mujeres en el crepúsculo de sus vidas se reencuentran en la cabecera del lecho de un anciano, después de haber luchado durante cincuenta años para ocupar el primer lugar en el corazón del hombre...Martin y Hannah: Él era su profesor; ella, su alumna. veinte años separaban al filósofo genial que coqueteaba con el nazismo y la intelectual judía.
Elfride y Martin: la madre de familia y el gran hombre, la burguesa y el hacedor de conceptos, la sumisa y el tirano. pero su unión es indestructible.
Hannah y Elfride: la amante apátrida y la esposa alemana, la joven libre y la compañera leal, la pasión y la mano amiga. Su rivalidad no tienen fin, y cada una consiente tácitamente el amor por la otra.
Es un llibre molt interessant. A part de conèixer el que pensaven la Hannah i l'Elfride sobre l'amor que sentien pel Martin Heidegger, un pot arribar a conèixer, des d'un altre punt de vista, una mica més de la història d'Alemania .
I de l'amor....i de la vida en parella....doncs no se que pensar...m'agradaria pensar que es pot estimar a la teva parella sense haver estat mai enamorat, sense haver sentit mai que el control s'escapa de les teves mans, sense haver desitjat el seu cos en qualsevol moment del dia...però no puc. No puc viure sense sentir tot això...però i la resta de mortals, poden?
Hannah en un moment de la conversa que te amb l'elfride li diu: Intento comprender qué hemos representado cada una de nosotras, Elfride. No albergue ira. Usted era su hogar, y yo su huida. Al fin y al cabo, el niño tinen que dejar a su madre antes de volver. Usted, su asidero. Yo, su escapada. Así de fácil...
Perquè no es pot ser al mateix temps "el asidero y la escapada"? o si es pot ser?
Això és el que em pregunto...
Ens hem de conformar en estimar algú sense parar-nos a pensar si estem enamorats....Diuen que l'enamorament dura poc i que quan s'evapora es converteix en estimació o simplement no es converteix en res. Qui no ha estat mai enamorat??? Qui no ha sentit mai un desig incontrolable per estar amb una altra persona? Qui no s'ha quedat enbadalit mirant a algú altre o escoltant com parla de qualsevol tema irrellevant, només pel fet de sentir la seva veu?
Que passa si decidim compartir la nostra vida amb algú que estimem sense haver estat mai enamorats? Suposo que lligam que es crea és fort...però que passa quan llavors apareix algú altre que et fa sentir desitjos incontrolabes?
Catherine Clément en el seu llibre El juego de la verdad hi toca aquest tema. Recrea la història del triangle amorós del filòsof alemany Martin Heidegger, la seva dona Elfride i la seva alumne Hannah Arendt.
Alemania, 1975: dos mujeres en el crepúsculo de sus vidas se reencuentran en la cabecera del lecho de un anciano, después de haber luchado durante cincuenta años para ocupar el primer lugar en el corazón del hombre...Martin y Hannah: Él era su profesor; ella, su alumna. veinte años separaban al filósofo genial que coqueteaba con el nazismo y la intelectual judía.
Elfride y Martin: la madre de familia y el gran hombre, la burguesa y el hacedor de conceptos, la sumisa y el tirano. pero su unión es indestructible.
Hannah y Elfride: la amante apátrida y la esposa alemana, la joven libre y la compañera leal, la pasión y la mano amiga. Su rivalidad no tienen fin, y cada una consiente tácitamente el amor por la otra.
Es un llibre molt interessant. A part de conèixer el que pensaven la Hannah i l'Elfride sobre l'amor que sentien pel Martin Heidegger, un pot arribar a conèixer, des d'un altre punt de vista, una mica més de la història d'Alemania .
I de l'amor....i de la vida en parella....doncs no se que pensar...m'agradaria pensar que es pot estimar a la teva parella sense haver estat mai enamorat, sense haver sentit mai que el control s'escapa de les teves mans, sense haver desitjat el seu cos en qualsevol moment del dia...però no puc. No puc viure sense sentir tot això...però i la resta de mortals, poden?
Hannah en un moment de la conversa que te amb l'elfride li diu: Intento comprender qué hemos representado cada una de nosotras, Elfride. No albergue ira. Usted era su hogar, y yo su huida. Al fin y al cabo, el niño tinen que dejar a su madre antes de volver. Usted, su asidero. Yo, su escapada. Así de fácil...
Perquè no es pot ser al mateix temps "el asidero y la escapada"? o si es pot ser?
diumenge, novembre 23, 2003
Estic de vacances!!!!
Doncs si!!!! Tot i que una mica tard sempre són benvingudes. Aquesta setmana hauré de fer moltes coses però a partir del 27 he decidit desaparèixer per desconnectar totalment. Fins al 8 de desembre estaré al Festival de Cinema de Sitges. Es el primer cop que faig una sortida d'aquestes però estic desitjant que arribi el dia per marxar i començar amb aquesta sessió de cinema de més de 10 dies. Us recomano que reviseu el programa de pel·lícules, n'hi ha de força interessants i segur que us podeu escapar algun dia.
Doncs si!!!! Tot i que una mica tard sempre són benvingudes. Aquesta setmana hauré de fer moltes coses però a partir del 27 he decidit desaparèixer per desconnectar totalment. Fins al 8 de desembre estaré al Festival de Cinema de Sitges. Es el primer cop que faig una sortida d'aquestes però estic desitjant que arribi el dia per marxar i començar amb aquesta sessió de cinema de més de 10 dies. Us recomano que reviseu el programa de pel·lícules, n'hi ha de força interessants i segur que us podeu escapar algun dia.
dissabte, novembre 22, 2003
No us espanteu!!!
Si veieu coses rares al blog, estic jugant amb els formats i la meva poca pràctica amb l'html em pot jugar males passades. Però us asseguro que al final ho aconseguiré!!!
Si veieu coses rares al blog, estic jugant amb els formats i la meva poca pràctica amb l'html em pot jugar males passades. Però us asseguro que al final ho aconseguiré!!!
divendres, novembre 21, 2003
21 de novembre
Avui escoltant les notícies per la ràdio he sentit que els "senyor" Aznar deia que Catalunya no pot ser governada per "aventurers". Em pregunto com s'atreveix a dir això. Tanta por te de que a Catalunya hi hagi una participació en el govern d'esquerres??? Que te por que altres comunitats prenguin com a exemple Catalunya, tal i com deia ahir a la Vanguardia Suso del Toro? Aquestes comentaris em posen de mal humor. A sobre, el "senyor" Rajoy recomana a CIU que no pacti amb ERC perquè el seu paper en el govern d'Espanya pot ser clau en les properes eleccions...quina barra!!!
Bé, millor que em posi a treballar. Avui és l'últim dia de feina, començo vacances i haig d'enllestir una pila de coses.
Avui escoltant les notícies per la ràdio he sentit que els "senyor" Aznar deia que Catalunya no pot ser governada per "aventurers". Em pregunto com s'atreveix a dir això. Tanta por te de que a Catalunya hi hagi una participació en el govern d'esquerres??? Que te por que altres comunitats prenguin com a exemple Catalunya, tal i com deia ahir a la Vanguardia Suso del Toro? Aquestes comentaris em posen de mal humor. A sobre, el "senyor" Rajoy recomana a CIU que no pacti amb ERC perquè el seu paper en el govern d'Espanya pot ser clau en les properes eleccions...quina barra!!!
Bé, millor que em posi a treballar. Avui és l'últim dia de feina, començo vacances i haig d'enllestir una pila de coses.
dijous, novembre 20, 2003
Avui és un dia perfecte per crear el meu blog. Un dia d'aquells que tot surt malament, un dia d'aquells que no trobes les paraules adequades per explicar a una altra persona tot allò que sents, un dia d'aquells que necessites trobar la manera de deixar anar tot allò que t'ofega i no et deixa respirar. Avui he descobert per casualitat un blog molt especial que m'ha inspirat a començar amb el meu. Us convido a visitar el blog Un que passava i espero que us sigui tan útil com a mi.
És molt tard i demà haig de matinar. Espero que demà sigui un d'aquells dies en que qualsevol cosa insignificant captura el meu somriure, un dia d'aquells on les paraules que utilitzi siguin les correctes, un dia d'aquells en que tot pot arreclar-se.
Com cada nit, faré una repassada als meus CD per veure qui m'acompanyarà fins que mica en mica quedi adormida. Avui m'adormiré amb la banda sonora del Piano de Michael Nyman.
És molt tard i demà haig de matinar. Espero que demà sigui un d'aquells dies en que qualsevol cosa insignificant captura el meu somriure, un dia d'aquells on les paraules que utilitzi siguin les correctes, un dia d'aquells en que tot pot arreclar-se.
Com cada nit, faré una repassada als meus CD per veure qui m'acompanyarà fins que mica en mica quedi adormida. Avui m'adormiré amb la banda sonora del Piano de Michael Nyman.
